Article d’Opinió de José Gil, Secretari del Sector d’Ensenyament. FeSP-UGT PV
24/11/2020 – Levante-EMV
Ni es trenca Espanya, ni es tanquen els centres d’educació especial, ni s’acaba el castellà, ni s’acaben els centres concertats, ni s’acaba l’ocupació en la concertada, ni es passa de curs sense estudiar, ni succeirà cap de les barbaritats que s’estan dient aquests dies sobre la llei Celaá.
No, senyors i senyores. Són notícies falses. Estem en el temps de les ‘fake news’ i s’estan utilitzant com a arma política llancívola. O, algú es creu que aquesta llei suposa un descens als inferns?
Tan senzill com acudir a la font i llegir-se els paràgrafs dels articles de la LOMLOE als quals es fa referència, perquè quede claríssimament clar que ni la lletra ni l’esperit de la llei busquen les atrocitats que alguns proclamen a plens pulmons.
Res més lluny de la realitat. Entre altres coses, perquè la Constitució continua vigent i també l’històric Acord d’Espanya amb la Santa Seu. Perquè, a més, hem d’aplicar el que diu l’article 24.2.e de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides, així com donar compliment al quart Objectiu de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030, el qual, dit siga de pas, constitueix la síntesi de les ambicions de l’educació, «garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure les oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida» d’ací a 2030.
Tan senzill com alçar la vista més enllà de les nostres fronteres i atalaiar el que està succeint en la resta de països europeus i els seus sistemes educatius.
Sempre se’ns ompli la boca amb la necessitat de fixar-nos en ells i prendre exemple. Cada vegada que llegim el ‘Informe PISA’ i veiem els resultats dels escolars espanyols, ens emportem les mans al capdavant i ens colpegem el pit exclamant que això no pot seguir així, que hem de fixar-nos als països que obtenen millors resultats. Doncs bé, aquesta llei el que pretén és, precisament, augmentar la qualitat de l’ensenyament i evitar l’abandó de l’alumnat que necessita majors reforços, llija’s equitat, a imatge i semblança d’aquests països.
Dues dades a tindre en compte. En primer lloc, alguna cosa passa en el sistema educatiu espanyol quan el nostre índex d’abandó escolar primerenc és 7 punts superior a la mitjana europea. I en segon lloc, la mitjana de repeticions de l’OCDE és de l’11% i la nostra el 28%. Si la repetició de curs fóra un procediment efectiu, també hauríem d’estar per damunt en els informes PISA, o no?
Llavors, què està passant? Quina és la realitat educativa d’Espanya? Espanya continua sent diferent? Continuem immersos en els mateixos postulats de l’any 1978 com si no haguérem progressat en més de 40 anys de democràcia? Què volen, els precedents immediats o els mediats?
Els immediats són de sobres coneguts. Tenim els polítics que tenim i no són capaços de posar-se d’acord i consensuar un gran pacte educatiu per a deixar l’educació fora de les lluites partidistes. I miren que vam estar, quasi a punt, amb la proposta de pacte educatiu del llavors ministre Ángel Gabilondo i que es va frustrar en l’últim minut per una crida de Gènova al seu representant. Parafrasejant a Jürgen Habermas, perquè dos individus puguen desenvolupar una comunicació efectiva, uns certs factors s’han de donar obligatòriament, començant amb la nostra pròpia actitud i predisposició.
Els mediats em porten a l’origen, als Pactes de la Moncloa, a fer una mica d’història. El famós article 27 de la Constitució Espanyola, tan grapejat pel públic, si es fixen, és un dels més extensos, si no el que més. Causa? Molt senzill, no hi havia manera d’acostar posicions en la comissió negociadora. Al final, es va deixar tal qual ho coneixem, amb una calculada ambigüitat, per a salvar els mobles, permetre Governs de l’un o l’altre signe i poder aprovar la Constitució que, certament, era la prioritat per a evitar una nova deriva autoritària.
D’aquells fangs, aquests llots.
