Els nous reptes als quals s’enfronta la nostra societat requereixen de professionals capacitats i competents per a afrontar aquesta tasca. El sindicat d’Ensenyament d’UGT va proposar ja al començament del segle XX un model educatiu, truncat per la Guerra Civil i la dictadura, que hui dia presenta major vigència que mai: el cos únic docent. Si llavors comptar amb un cos de professors format i capacitat era una demanda fonamental, els canvis educatius produïts amb l’arribada de la democràcia han suposat un creixent desfasament amb l’organització del professorat, més prop del model de la Llei General de 1970 que de les lleis successives.
Si en aquell temps es va defensar la necessitat de constituir un cos únic de docents, hui aquesta solució revela el seu perfecte encaix amb el nou projecte d’Estatut Docent. Un cos únic que englobe als docents de totes les etapes educatives permetria plantejar de manera global i més flexible els reptes que demanda l’educació del segle XXI. En ell trobaria un acomodament natural el nou model de formació inicial del professorat que, després del pla Bolonya, suposa en la pràctica que qui vulga dedicar-se a la docència ha de comptar, almenys, amb el títol de grau universitari. A més, també permetria un millor encaix en la carrera docent, tant horitzontal com vertical, i l’especialització del professorat.
No obstant això, existeixen diferències substancials entre tots dos moments. El tímid camí cap a la modernització que s’iniciava al començament del segle passat tenia encara reptes que afrontar com l’ensenyament obligatori, una xarxa pública de centres o una formació mínimament homogènia del professorat. Els esforços es van centrar, per tant, en assumptes com la renovació profunda del model d’Escoles Normals o, posteriorment, l’Escola Superior de Magisteri, i, per tant, en l’ensenyament bàsic, donades les mancances manifestades fins llavors quant a formació, retribució i valoració social.
L’Associació General de Mestres, adscrita des de 1919 a UGT, defensava l’escola única assumint que el personal docent de “totes les institucions educatives, des de les primàries a les superiors” formaria un “cos únic, amb una preparació anàloga quant a la seua intensitat, diferenciant-se només per l’especialitat al fet que es dedique”. I en la ponència dedicada a l’ensenyament, durant la celebració del XIV Congrés d’UGT en 1920, Victoria Zárate, Juan Contreras, Lorenzo Luzuriaga, Manuel Núñez Arenas i Andrés Ovejero van plantejar la necessitat de crear la “Escola Única”, que comportava la gratuïtat de l’ensenyament en tots els seus graus, la coeducació, la consideració de les aptituds personals de l’alumnat, l’exclusió de la confessionalitat en el seu ensenyament i la unió de tots els graus d’ensenyament. Respecte als docents, va defensar un cos únic d’ensenyants i la formació amb caràcter universitari de tots els mestres i mestres, no sols per a dignificar el magisteri sinó per a elevar la seua competència professional.
El model de cos únic per al professorat defensava la unificació de la formació en les universitats i els centres d’ensenyament superior, l’equiparació econòmica i pedagògica entre tots els nivells i amb els altres funcionaris públics i facilitats perquè el personal docent poguera passar d’una institució educativa a una altra.
Malgrat algunes similituds, els reptes als quals s’enfronta la institució educativa del segle XXI són molt diferents. L’ensenyament ha avançat cap a la universalització de la gratuïtat fins als 18 anys, quedant arracada la seua extensió als graus superiors i un major esforç per a dotar de beques suficients, tant en quantitat com en quantia, per a compensar les dificultats d’accés a les famílies amb menors ingressos. Al seu torn, la formació universitària del professorat està hui consolidada i el que es planteja és l’adequació i la renovació dels continguts en els plans d’estudi.
La situació del professorat presenta una major complexitat. La Llei General d’Educació de 1970 diferenciava entre l’Educació General Bàsica, que impartirien fonamentalment mestres i mestres, el Batxillerat i la Formació Professional. Els primers adquiririen la seua formació pedagògica en escoles universitàries, en tant que els professors de Batxillerat i FP l’obtindrien, després de la titulació científica respectiva, mitjançant cursos intensius impartits en els Instituts de Ciències de l’Educació, excepte els qui hagueren seguit l’especialitat de Pedagogia.
Amb l’arribada de la LOGSE i l’ampliació de l’ensenyament obligatori fins als 16 anys, els dos últims d’EGB es van adscriure a l’Ensenyament Secundari i van quedar dins de l’àmbit de l’ensenyament del professorat de Batxillerat, si bé es va habilitar a un determinat nombre de mestres i mestres perquè pogueren impartir docència en els IES. Part dels ensenyaments corresponents a la FP, així com els seus docents, van quedar també adscrits a Secundària, desajustament que ha arribat fins a l’actualitat, com s’ha comprovat durant la implantació de la Llei 3/2022, d’ordenació i integració de la Formació Professional.
La implantació del Pla Bolonya, que suposava la fi de la diferenciació entre diplomatures i llicenciatures i la seua substitució per graus universitaris amb màsters d’especialització, va ser l’altre canvi significatiu. En la pràctica, ha suposat que amb una titulació del mateix nivell s’enquadrara al funcionariat docent en dos grups diferents: A2 per als mestres i mestres i per als professors tècnics d’FP i A1 per al professorat d’Ensenyament Secundari. Bé és cert que el professorat tècnic d’FP rep un complement de nivell 24, equiparable a la resta de docents d’Ensenyament Secundari, mentre que els mestres i mestres perceben un complement inferior, de nivell 21.
El model actual ha quedat obsolet i no presenta la suficient flexibilitat per a poder adaptar-se al qual precisa la LOMLOE. Per això, UGT considera necessari transformar la formació inicial del professorat. És en aquest context en el qual cobra un nou sentit la proposta del model de cos únic que defensava UGT. El cos únic permetria, d’una banda, la unificació de la preparació en les universitats i els centres d’ensenyament superior, diferenciant-se únicament en l’especialització i aprofundiment, que podria realitzar-se dins del mateix itinerari formatiu o en un moment posterior (màster d’especialització).
Per una altra, facilitaria al personal docent el pas entre els diferents nivells d’ensenyament, que amb el nou ordenament normatiu es troben ja prou interconnectades, en funció dels seus interessos i capacitació.
Finalment, asseguraria una major equiparació econòmica i pedagògica entre tots els nivells i amb els altres funcionaris públics, de manera que els diferents nivells de complement serviren per a jerarquitzar i premiar el desenvolupament professional del professorat.
